EN AUTOCARAVANA PER ROMANIA, PART I (Juliol 2009)

Pels volts de finals del 2008 havia decidit que Finlàndia no seria el nostre proper destí d’estiu...estava massa lluny per a les tres setmanes que disposàvem. Pressa aquesta decisió, i amb un mapa d’Europa al davant, vaig passejar la mirada pel continent, i de mica en mica els ulls van començar a lliscar per una llarga línia blava: el Danubi; i al final d’aquesta línia, poc abans d`arribar al Mar Negre, vaig trobar Romania.

I vaig començar a recollir informació: és un país nascut fa 2.000 anys, just a l’extrem oriental del vell Imperium romà; un país amb altes muntanyes alpines i coquetes esglésies de fusta; amb densos boscos i luxurioses selves inundades; amb camps petroliers i carreteres que arriben a les portes del cel... Estava decidit; l’estiu vinent no aniríem al nord, la nostra autocaravana es dirigiria cap a llevant, als confins orientals de l’actual Europa comunitària. I a més, Bucureşti està més a prop que Helsinki... més o menys uns 90 km.
Aquest relat és una descripció del nostre viatge en autocaravana per Romania. Intentaré ser concís i de tant en tant afegiré alguna foto que de ben segur farà més entretinguda la meva prosa. També he afegit algun plànol, quasi tots de www.openstreetmap.es , per a què us feu una idea del nostre periple. Aniré dels aspectes generals als puntuals, que cadascú ignori o s’aturi on cregui més convenient. Bé, quan he acabat el relat m’he adonat que és massa llarg i amb moltes fotos, així que el dividiré en tres parts, que són:
Part I, sobre generalitats del país, i que correspon a aquesta que esteu llegint. Part II , sobre el viatge en si, amb la descripció dels llocs visitats, i que podeu trobar aquí.
Part III , sobre les pernoctes, algunes conclusions i temes més prosaics ( despeses, etapes i kms.)
Espero que el relat us sigui entretingut; i útil, si decidiu visitar el país.
1. ROMANIA, QUATRE IDEES.
Unes generalitats
Romania és un país de la CE, així que amb el DNI ja n’hi ha prou per visitar-la com a turista. No obstant encara tenen moneda pròpia, els lei, i el canvi que hem trobat estava al voltant de 1€=4 lei. I ja que parlem de diners, us diré que el nivell de vida és més baix que el nostre així que tens l’agradable sensació que tot sembla barat.
La llengua, el romanès, us resultarà familiar al tractar-se d’una llengua d’origen llatí i és fàcil interpretar cartells, rètols o textos curts. Per exemple stradă/carrer, poştă/correus, benzinărie/benzinera, furculiţă/forquilla, etc. Nosaltres hem trobat que l’anglès estava molt estès, i també hi ha gent gran que recordava el francès de l’escola; i quan ens fallaven aquests idiomes, amb una mica d’esforç per ambdues parts ens hem entès en una barreja catalano-romanesa. Ah!, i no us estranyi trobar-vos poblacions on l’alemany o l’hongarès coexisteixen amb el romanès.
Les compres usuals les hem fetes en botigues de poble o de barri ( i per tant en metàl•lic) o a peu de carretera, ja que és habitual trobar-te paradetes improvisades on es venen els productes propis del territori: formatges, bolets, mel, síndries, fruits del bosc, etc. . Hem visitat algun centre comercial urbà i allà hem pagat amb targeta.
Pel que fa al clima: molta calor durant el dia ( per sobre dels 30ºC) però al final de la tarda ràpidament refrescava, fins i tot a la nit agraïes dormir sota la tènue escalfor dels llençols. I quan hem dormit en muntanya, hem hagut de desenfundar els sacs. A destacar la Plana Valaca: gran franja situada al S i SE del país, on ens situàrem per sobre dels 40ªC... sortosament anàvem de pas. De pluges: només una tarda/nit, en forma de xàfec d’estiu.
Sobre les carreteres
Al viatjar amb autocaravana em sembla que val la pena fer quatre comentaris al respecte d’aquest tema.Tant aviat entres a Romania se t’invita a enganxar-te al parabrisa de l’autocaravana la rovinietta (uns 7 € per a tot un mes) de venda en benzineres. La veritat és que, a hores d’ara, desconec si és una taxa obligatòria per poder circular per tot el país o només per les seves autopistes; nosaltres, que havien de fer totes dues coses, no teníem gaires opcions.
Pel que fa a la xarxa viària romanesa, hem vist que sigui quina sigui la importància de la carretera (menys en autopistes) abunden els sotracs per la qual cosa s’ha d’anar amb compte i això acostuma a alentir la marxa. S’ha d’agrair que quan la calçada estava molt cascada sempre es preocupaven de senyalitzar-lo d’alguna manera. Un altre element que alenteix la conducció és l’abundància de carros i carretes que trobareu, i sempre sense abalisar. I si afegim l’abundància de travessies urbanes (velocitat màxima de 50 o 30 km/h) , al final pots trobar-te que el promig que assoleix la teva autocaravana al final d’una jornada pot situar-se al voltant dels 50-60 km/h.
Apuntar que hem notat que la policia controla amb zel, és a dir amb radar, el trànsit per les travessies, aspecte que està més que justificat veient com conduïa més d’un eixelebrat que ens he trobat.Un aspecte positiu: totes les carreteres, fins i tot carreteres de muntanya o pistes de grava, tenen unes amplades generoses, que ja m’agradaria trobar als Pirineus o als Alps; amplades que facilita esquivar tranquil•lament els sotracs, avançar una carreta o creuar-te amb un camió. També podeu trobar carreteres amb vorals sobredimensionats i amb línia discontínua creats per a què els vehicles més lents ( carros, camions, ets) puguin apartar-se i facilitar l’avançament dels vehicles més ràpids.
I per acabar, el combustible: hem trobat un preu del diesel quasi igual que a Catalunya o sensiblement inferior; procuràvem omplir en benzineres de grans companyies (MOL, LUKOIL, PETROM ) més que res perquè en moltes d’elles es podia pagar amb targetra. Precisament en una d’aquestes benzineres vaig comprar el típic llibre de carreteres com cal (România, E=1:300.000), per tal de substituir el plànol que dúiem: un incòmode plànol plegat, gran com llençol, d’escala E=1:800.000.
Sobre viatjar amb autocaravana
Bé, a l’hora de viatjar amb autocaravana per Romania trobareu poques instal•lacions específiques per les autocaravanes. La idea bàsica és que s’ha d’aprofitar el que et vas trobant. I així, per carregar aigua no hem dubtat en aprofitar les fonts de muntanya, mitjançant el bidó. I per descarregar, en la mateixa línia, com per exemple aprofitar que totes àrees de l’autopista Constanţa-Bucureşti tenen lavabos. I sempre queden els càmpings o campaments.

De fet, dels càmpings o similars que hem visitat només un tenia una genuïna àrea d’autocaravanes; a la resta, els buidats per indicació dels propietaris, s’han fet via embornals, pous de la xarxa de sanejament o els mateixos WC.
Ah! Hem estacionat o pernoctat en nuclis urbans, pobles o llocs de muntanya, i en cap moment ens hem trobat insegurs. De fet, hem aplicat els criteris que fem servir en qualsevol lloc on estacionem o pernoctem: llocs mínimament habitats, cap objecte cobejable a la vista i alarmes posades.Una cosa que m’ha cridat l’atenció: l’acampada lliure es practica sovint, i així hem trobat els caps de setmana moltes famílies o jovent, amb tendes o caravanes, al costat de rierols o en boscos, acampats, fent barbacoes, gaudint de l’entorn, etc. .
I aquí acaba la Part I. Si vols conèixer el llocs que hem visitat, els trobaràs a la Part II ; i tot el que parla sobre pernoctes, etapes i altres coses, a la Part III .


Marceliano Cardoso Romero
marcecrn@yahoo.es
Cornellà de Llobregat, novembre de 2009

EN AUTOCARAVANA PER ROMANIA, PART II (Juliol 2009)

Si heu arribat aquí, ja sabeu que aquesta és la segona part de la narració del nostre darrer viatge. A la Part I us he parlat de quatre idees generals sobre el país. Ara, en aquesta Part II, passaré a descriure els llocs visitats. I per acabar, en la Part III , trobareu informació sobre els llocs de pernocta, unes conclusions i quatre dades del nostre periple (etapes, despeses, etc.).

Agafeu-vos al volant, cordeu-vos el cinturó de seguretat, i comencem el viatge!.


2. ROMANIA, EL VIATGE

Tant l’anada a Romania com la tornada l’hem feta partint de les premisses de tranquil•litat i diligència i evitant en el possible la calor. Així que quasi tota la ruta l’hem feta per autopista, en tres etapes a través de França, Itàlia, Àustria i Hongria. Amb aquesta ruta intentàvem buscar la frescor dels contraforts meridionals dels Alps, evitar l’autopista del litoral italià i garantir un acceptable promig de velocitat. Recordatori: no oblideu al travessar Àustria i Hongria que us heu d’enganxar l’adhesiu que indica el pagament de la taxa o peatge del país, són la vignette austríaca i la matrica hongaresa, d’uns 7-8 € cadascuna.


Una vegada dins de Romania, el nostre viatge amb l’autocaravana ha estat una mica erràtic. Es pot resumir que vam entrar al país des d’Hongria, per endinsar-nos una mica cap a el centre; a continuació vam girar cap al nord, fins tocar la frontera amb Ucraïna. Des d’allà vam resseguir la part septentrional d’oest a est; seguidament cop de volant cap el seu extrem oriental, al litoral marítim; i finalment tornàrem cap el centre, per acabar sortint pel mateix punt d’entrada. Per regla general hem evitat les grans ciutats i si les visitàvem, ens limitàvem al seu nucli històric, la resta de llocs han estat petites ciutats, pobles o llocs en plena natura.


2.1 ENTRE CRIŞANA I L’OCCIDENT DE TRANSYLVANIA

En línies generals es pot dir que començàrem el nostre periple romanès al voltant dels Monts Apuseni, nucli muntanyós situat a l’oest de Romania, i que tanca la serralada corbada, com un croissant, dels Carpats. Hem anat per carreteres secundàries, bàsicament de muntanya, i travessant paisatges rurals, petits pobles i zones boscoses.

Brădet

Hem pernoctat al càmping de Băile Felix, i ens llevem amb un dia solejat, magnífic. El primer destí ens fa dirigir-nos en direcció SE, fins Brădet, on visitarem la seva magnífica església de fusta, del segle XVIII. Aparquem l’autocaravana al peu de turonet de l’església i la nostra sorpresa és majúscula quan ens trobem una església del segle XXI: s’ha hagut de rehabilitar la teulada, i ara presenta una aspecte d’allò més modern...i metàl•lic. I la veritat és que no em desagrada, amb la seva teulada tota llampant, sota el sol. Acabada la curta visita a l’església, que estava tancada, ens adrecem a la veïna Chişcău. Visitarem la...



Peştera Urşilor

, o cova dels óssos, extensa gruta subterrània famosa per la bellesa de les seves formacions rocoses, les dimensions de les seves sales així com pel gran nombre de restes d’óssos de les cavernes trobats al seu interior. La visita és guiada, en romanès, i per un mòdic suplement et deixen fer fotos. Prèvia a l’entrada de les coves, hi ha tot un seguit de botigues, restaurants i paradetes amb productes de tota mena. L’aparcament, sota l’ombra d’uns arbres, es de pagament.Una vegada hem dinat, només ens resta endinsar-nos al cor dels...

Munƫii Apuseni

o Monts Apuseni, resseguint la vall de l’Arieş amb destí a Gârda de Sus, on arribem a darrera hora de la tarda. La idea és visitar demà la Gheƫar o gruta de Scărisoara on es troba una glacera subterrània espectacular segons diuen..., però la informació que recollim (panell turístic en diverses llengües) ens parla d’una excursió a peu d’uns 20 km i amb les temperatures que tenim no ens atrevim a fer-la. Haurem de canviar de plans. Així que una vegada esmorzats, sortim a primera hora del matí de Gârda de Sus, gaudint dels paisatges que ens ofereix aquesta regió coneguda com Ţara Moƫilor o la Terra dels Moti : cases de fusta, densos boscos, pagesos en plena sega, alguna explotació fustera, etc. fins arribar a...

Alba Iulia i les seves catedrals

, ciutat molt important dins la història romanesa, ja des de la seva fundació pels romans fa quasi 2.000 anys.
Hem aparcat l’autocaravana a la stradă Nicolae Iorga, al costat d’un gran parc públic i a pocs metres de la ciutadella o cetate. I comencem la visita dels edificis religiosos. Primer, la catedral ortodoxa: envoltats d’un ambient de gran recolliment ens acostem a un massís edifici on dominen les colors clars i daurats, ens sobta el seu reduït interior, molt diferent de les dimensions de les catedrals catòliques. Passegem una estona pels seus jardins i acabem la visita en la veïna catedral catòlica de Sant Miquel, d’estil gòtic, i en plena rehabilitació interior.

La ciutadella d’Alba Iulia

I després d’un intent fallit per tastar la cuina romanesa, ens dediquem a la visita militar: la cetate, del segle XVIII. Entrem per la seva Poarta Principala i visitem els seus fosos, els bastions defensius, els estables, etc. La visita és de pagament i inclou la visita guiada, en anglès, de les seves dependències interiors. Abandonem Alba Iulia a més de 35ºC en direcció nord. Proper destí...

Rimetea

,o Torockó en hongarès, es troba al final d’una carretera plena de sotracs que ens fa conduir l’autocaravana a no més de 30 km/h, però el viatge ha valgut la pena, no només pel paisatge que ens acompanya si no també pel destí. Entrem en un pintoresc poble d’arrels hongareses, amb carrers de terra i cases baixes, de colors blancs i finestres verdes. Sembla ser que avui ha hagut una mena de festival musical hongarès, encara queda jovent pels carrers prenen la darrera cervesa i acompanyats pels seus instruments, i de mica en mica van marxant, pujats als seus autocars hongaresos. El poble queda en silenci. I per fi tastem la cuina tradicional romanesa, molt bona. Pernoctem al costat de l’església i en front del Muzeul de Etnografie, que visitarem demà.
Abandonem aquest racó hongarès per dirigir-nos a un càmping als voltants de Gilău, que avui toca jornada logística (bogada, canvi d’aigües, etc.) i una mica de pànxing. Abans, però, hem de travessar la populosa Cluj-Napoca: carrers amples amb molt de trànsit, troleibusos inclosos; urbanisme comunista al costat de centres comercials a l’estil capitalista, molta gent.

Mărisel

Avui abandonarem Transylvania, però abans ens endinsarem amb la nostra autocaravana pels Monts Gilăului, el destí és el poblet de Mărisel, encara que és una excusa per travessar aquest territori de paisatges boscosos, fer alguna excursió en busca de bolets i gaudir de vistes meravelloses. Al final trobem un altiplà rural,on es troba Mărisel envoltada de prats verds, pagesia dedicada a les tasques del camp i cases pintoresques disperses.I ara sí: cap al nord.

2.2 DE MARAMUREŞ A MOLDAVIA

La resta del matí i inici de la tarda l’hem dedicada a apropar-nos a aquestes províncies del nord de Romania. Hem trobat un trànsit normal i de tant en tant obres, moltes obres: tota la xarxa viària està rehabilitant-se, a vegades al llarg de molt quilòmetres. Però bé, a mitja tarda entrem en una de les regions més conegudes i turístiques de Romania, i amb raó, ja ho veureu. I la primera parada,

Şurdeşti

,ens mostrarà una de les belleses d’aquest país: la seva església de fusta, declarada Patrimoni de la Humanitat. Sembla impossible el que van aconseguir aquells artesans, al segle XVII; com van modelar la fusta en formes estranyes, quasi vives; com van aconseguir aquestes teulades de delgades làmines com escates de peix. L’interior és acollidor, tot folrat de catifes i pells, amb bancs de fustes i una il•luminació groguenca i escassa, que invita al recolliment. La visita es fa en companyia d’una veïna, senyora gran, que s’encarrega de rebre els turistes, obrir l’església i accepta r el donatiu que vulgui deixar el visitant.
Per cert: no feu com nosaltres que vàrem seguir el camí estret que condueix a l’església. Millor aparcar l’autocaravana al poble, on pugueu, i anar caminant perquè el trajecte final ( uns 500 m.) pot ser una trampa per als nostres vehicles: un cul de sac estret i amb possibilitat escassa de maniobrar al final.
Continuem la nostra ruta, i una mica més endavant, al poble de Mara, entenem que això de treballar la fusta no és exclusiu de les esglésies ni del segle XVII. En aquest poble totes les cases es troben precedides d’un pati al qual s’accedeix per uns bellíssims i grans pòrtics de fusta tallada. I a escassa distància de Mara arribem al nostre següent destí.

Deseşti

, petit poble posseïdor d’una altra obra d’art feta de fusta. Durant la pujada al turonet ens creuem amb algun veí (Bună seara!, bona tarda!), entrem dins del tancat, i al cim del turonet, envoltada de tombes, ens trobem una petita i bella església de fusta, amb el seu esmolat campanar. La trobem tancada i, si bé un rètol ens invita a cridar a un veí que té les claus, no volem molestar per l’hora que és.
Optem per continuar ruta cap el nord i trobar un lloc per pernoctar. I el trobem, a Giuleşti, entre un parc públic i la travessia, on cap la nostra autocaravana. Ens cal descansar, que demà anirem a la presó.

Sighetu Marmaƫiei

, és una ciutat fronterera a quatre passes d’Ucraïna, i el motiu de la nostra parada és visitar la seva antiga presó de Sighet, que a l’actualitat acull el Museu de Víctimes del Totalitarisme. Aparquem l’autocaravana en les proximitats d’un Carrefour, al centre de la ciutat, i amb l’ajuda d’una noia, arribem a la presó. La visita a la presó et permet conèixer l’horror que va viure el país durant la dictadura comunista, les diverses neteges (ètniques, culturals, socials, etc) que vam patir el romanesos, la repressió dels dissidents, la supervivència dels mateixos dissidents, la megalomania dels dictadors, etc. La visita és colpidora, visitant les cel•les de càstig, veient les condicions en que vivíem els presos, i al final visitant el monument dedicat a totes les víctimes. Per tal d’aixecar els ànims, decidim acostar-nos a un cementiri, el peculiar cementiri de...

Săpânƫa

, veïna localitat de Sighetu Marmaƫiei on un artista local es va dedicar a decorar les làpides, de fusta naturalment, amb colors cridaners i dibuixos relatius a la vida del difunt. També, a la mateixa làpida, hi ve una petita glossa sobre l’interessat, sobre la seva feina, el motiu de la mort, etc.; i teòricament aquesta glossa té un punt d’ironia. Cada làpida té la seva història i resulta amè i divertit, sense ser irrespectuós, anant de tomba en tomba i descobrint-hi algun detall a les escenes dibuixades: aquella mestra fent classe, el carnisser a la seva botiga amb les peces penjades obertes en canal, etc.... Encara que algun dibuix és dramàtic, com el de la nena de pocs anys que va ser atropellada per un cotxe vermell.
La zona al ser famosa presenta molt de trànsit però va resultar fàcil aparcar l’autocaravana als carrers veins.
I comencem a marxar cap a l’est, però abans visitarem el

Muzeul Maramureşului
,museu a l’aire lliure on es troben recollides totes les edificacions rurals (pòrtics, cases, graners, esglésies, etc.) d’aquesta regió de Maramureş. El museu es troba a la sortida de Sighetu Marmaƫiei en direcció a Baia Mare, a l’esquerra, una vegada passada la Jandarmaria o policia. El museu ocupa una muntanyeta, al llarg de la qual trobareu un munt de cases i demés edificacions rurals, totes de fusta, algunes d’elles moblades i parcialment visitables... sembla com si estiguessin a punt de tornar del camp els seus propietaris.
I ara cap a la muntanya, que aquí a la plana ja hem assolit els 35ºC. El nostre proper destí i lloc de pernocta, el

Pasul Prislop
, pas o port de muntanya situat a 1416 m. d’alçada. La ruta des de S. Marmaƫiei, en direcció est, ens endinsa dins del Parcul Natural Munƫii Maramureşului, fins arribar al pas. Magnífiques vistes amb un sol que ja s’està ocultant, la llum és estranya, vermellosa. I al pas, una Cabana, instal•lació a cavall entre un refugi de muntanya i un bar, on mengem un modest però saborós sopar. Al voltant de la cabana pernocten, amb nosaltres, una munió d’excursionistes xecs, en tendes de campanya i amb el seu autocar i, a un centenar de metres, dues famílies romaneses fent acampada lliure... i de veritat que el lloc s’ho mereix. Demà, farem una excursió....

Doncs no: ens despertem sota una espessa boira que desaconsella qualsevol excursió per aquests indrets. Decidim esmorzar i reprendre la ruta en autocaravana cap a l’est, cap la regió de la Bucovina; això si, molt tranquil•lament, sense preses, fins arribar al nostre proper destí, Vama, on pernoctem, a un centenar de metres de l’estació o gară.


Vama-Monestir de Moldoviƫa

De fet al Mănăstirea Moldoviƫa es pot arribar per carretera. Però nosaltres decidim aparcar uns 15 km abans perquè volem arribar en tren, des de Vama. El tren és una petita i antiga unitat diesel, amb la capacitat d’un microbús i que es desplaça ranquejant i saltironant, entre cases de pagès i conreus, per un bonic paisatge rural. A mig trajecte, ens aturem en un poble, que el maquinista ha de comprar el seu esmorzar. I així, passada una mitja hora, arribem a Moldoviƫa.
El monestir es troba tancat per una muralla, com si fos una fortalesa, i dins d’aquesta es troba una de les esglésies més belles que he vist, de dimensions reduïdes i plena de frescos exteriors d’imatges i escenes religioses, on dominen els colors blaus. Turísticament aquestes esglésies les anomenem les Capelles Sixtines d’orient, i amb raó. El lloc és tranquil, som dels primers en arribar, i molt maco, les monges de rigorós negre sembla que llisquen pel terra i podem assistir des d’un racó a una cerimònia ortodoxa.
Acabada la visita, comprem alguns records i com falten moltes hores pel poper tren, agafarem un maxi-taxi. Els maxi-taxis són unes furgonetes particulars que fan les funcions d’autobusos locals, de poble en poble. Tu els hi fas una senyal, s’atura, dieu el destí, pagueu la tarifa i amunt!! ; fins que físicament es impossible encabir una altra persona, llavors ja no para. Arribats a l’autocaravana, dinem i continuem ruta fins al

Mănăstirea Dragomirna

si bé, abans aparquem la nostra autocaravana molt a prop de l’entrada del monestir, on es troba un càmping o campament. Aquest monestir és de majors dimensions, aspecte que ja es nota en la sòlida muralla exterior; i en la quantitat de religiosos, de ambdós sexes, que hi passegem. L’església és imponent, més alta que llarga, i si bé trobem algunes obres de rehabilitació en marxa, no li treu bellesa a l’edifici. Per cert, jo portava pantalons curts, i em vam fer posar una tela, com a una faldilla, que ocultés les meves cames...bé, la religió té aquestes coses, sembla ser que les meves cames eren més temptadores que les de la noia del costat, amb un ajustadíssim texà. A mi, em va agradar sobre tot els seus voltants, els prats i el llac que l’envolta. Acabada la visita del monestir i el seu entorn tornem al campament. Reparadora dutxa i sopar al restaurant del càmping. Demà toca viatge, en direcció sud, cap a la selva.

2.3 DOBROGEA

El viatge cap al sud ha estat pesat però còmode, amb unes carreteres en bon estat. Això si , les innumerables travessies fan reduir molt la velocitat. I a mitja tarda arribem a Brăila, allà hem de canviar per una estona l’asfalt de la carretera per la coberta del ferri. Perquè, senyors, acabem d’entrar al gran Delta del Danubi. La ruta, en sentit llevant, va per la riba dreta del Dunărea o Danubi; l’altra riba pertany a Ucraïna. I al final, arribem a Tulcea, ciutat turística a la riba del Danubi. Aparquem en un pàrquing privat i ens anem a buscar un restaurant. Bonica posta de sol des dels molls del riu. Demà, més riu.

Delta Dunarii
Doncs si, perquè visitarem el Delta. Amb l’autocaravana aparcada al pàrking, a primera hora ens presentem a l’Oficina del Delta ( Stradă Portului, núm. 34) , recollim informació i ens dirigim, a peu, a l’Hotel Delta, allà, en la recepció, contractem la barqueta que al llarg d’unes 5 hores, ens durà pels braços i estanys del Delta.

Va ser magnífic, la càmera treia fum; tants racons bellíssims, tanta fauna, tanta vegetació... em resulta difícil descriure amb paraules tanta bellesa i riquesa natural, així que us poso unes fotos.
I només hem visitat una minúscula part del Delta, sense arribar al mar o als llocs d’anidament dels pelicans, més al nord.


Tulcea

Acabada l’excursió, reparador dinar amb gastronomia de la zona, i mentre fem la digestió, visitem el Centrul Ecoturistic Delta Dunarii , museu i aquàrium dedicat al Delta, la seva formació, la seva fauna, etc. També ens va ser útil la visita per descobrir que Ferran i jo havíem dinat silur..., i molt bo que estava.

I la nostra autocaravana continua la seva ruta, ara cap el sud, fins a

Cetatea Histria
on acabem el dia. Histria és d'antiga com la mateixa Europa. Els grecs la vam fundar fa més de 3000 anys i des de llavors que ha anat apareixent en la història d’Europa. Com moltes ciutats gregues, va acabar sent romana, i després bizantina... fins que la badia es va colmatar i va deixar de ser una ciutat comercial. A l’actualitat podeu trobar un gran edifici que acull el museu amb les diverses restes trobades i dins del preu entra la visita de la ciutat enrunada, els seus carrers, les seves muralles, els seus mosquits.... Un lloc molt maco, i més amb la llum crepuscular; jo no entenc gaire, però fa la sensació que encara resta molt per descobrir en aquest indret.Pernoctem al pàrking situat en front del museu.

Mamaia

Bé, avui toca platja, avui ens banyarem al Marea Neagră , el Mar Negre. Ens dirigirem cap a Mamaia, primera de les ciutats d’estiueig que s’arrengleren al llarg de la costa quasi fins la frontera búlgara. I una mica abans d’entrar dins de la turística Mamaia, ens aturem en el càmping S ( així, com sona: una essa). Càmping entre la carretera i la platja. I allà passarem el dia, només abandonem la platja per dinar, estendre la bogada o fer la migdiada. La platja, neta; l’aigua clara i amb poques onades; i molts banyistes, romanesos i eslaus, moltes famílies. Nit de barbacoa a peu d’autocaravana, i a dormir.


Tropaeum Traiani

Avui abandonem aquesta província, però abans passarem per un lloc important dins de la història romanesa. Es tracta d’un monument construït al segle II per l’emperador Traià per tal de commemorar la conquista i incorporació a l’Imperium de la Dàcia, la futura Romania. Avui en dia es pot visitar una reproducció a escala real i el primer que sobta són les dimensions gegantines del túmul. Les restes de l’original es troben exposades al museu del veí poble d’Adamclisi, juntament amb més peces arqueològiques del seu passat romà, i cap allà marxem amb la nostra autocaravana. Per molts historiadors romanesos aquest Tropaeum Traiani representa el naixement de l’actual Romania, nascuda de la unió de les cultures dàcies i llatina.
I ara si, marxem cap a l’interior.

2.4 ENTRE VALLACHIA I OLTENIA, AMB UNA MICA DEL SUD DE TRANSYLVANIA

Transitem per una ardent autopista en direcció Bucureşti. És la plana valaca, extensa regió agrícola i plana com el mar, amb unes temperatures que no baixen del 40ºC . Després de dinar arribem a les rodalies de la capital on agafem la circumval•lació o Centura Bucureşti, plena de retencions pel trànsit dens i les nombroses obres. Al final, a mitja tarda, arribem al destí: l’aristocràtica ciutat de Sinaia. Aparquem l’autocaravana al pàrking del telecabina i sortim a fer un curt passeig. Molt turisme familiar, palaus i palauets convertits en hotels i alguna casa senyorial, una mica atrotinada.

Munƫii Bucegi

Bé, avui ens llevem d’hora a l’autocaravana i en pocs minuts estem dins del telecabina que ens durà a la cota 2000, fins la cabana Mioriƫa; mentre ascendint es fan feines de manteniment a les cabines.... I des de la cabana fem una petita excursió per l’altiplà. Les vistes són meravelloses, el cel net i clar i les temperatures suaus. De fet aquesta cabana és el punt de partida d’un munt de rutes perfectament abalisades amb llargues perxes o fites. Nosaltres no ens allunyen gaire, el suficient per distanciar-nos del telecabina i gaudir de les vistes i la tranquil•litat, la vista es perd per l’altipla.Fem algunes fotos, i en un parell apareixien ,en molt segon pla, unes casetes amb antenes. Al passar al costat, un soldat que feia guàrdia, em demana molt amablement que esborri les fotos on sortien les cabanes. “Don't worry”, fet. M’allunyo del lloc pensant que l’exèrcit encara no deu conèixer el Google Earth. Tornem a agafar el telecabina i de baixada observem Sinaia a vista d’ocell, i allà, al seu extrem septentrional, veiem el nostre proper destí,

Castelul Peleş

, el castell on es retirava la monarquia romanesa als estius, durant el segle XIX i començament del XX. De fet, va ser la monarquia la que va portar la fama a Sinaia al convertir-la en el seu refugi d’estiu, per tal d’evitar les altes temperatures de la capital. I clar, tota la cort els va seguir, i a continuació aquest poblet es va convertir en una rica i pròspera ciutat de palaus i jardins. Nosaltres vam fer la visita complerta, en anglès, i penso que no ens va quedar cap habitació per trepitjar, des del saló de banquets fins a la biblioteca, des dels regis lavabos al saló del té. El lloc, com acostuma a passar en aquests llocs, ple de luxe i riquesa, materials nobles i obres d’art... tant de luxe em desborda.

Després de dinar abandonem Sinaia en direcció nord. Pel camí, famílies i jovent acampats en bucòlics paisatges, a peu de rierol, amb tendes i alguna caravana, jugant, fent barbacoes, etc.... ens adonem que és cap de setmana. I així, a darrera hora de la tarda, entrem en Braşov, sota una lleugera pluja que deriva en xàfec d’estiu. Aparquem l’autocaravana en un pàrking de superfície d’unes galeries comercials, a prop del centre històric.

Braşov
, o també Kronstadt, en alemany, presenta un bonic nucli històric construït al voltant de la seva Biserica Neagră, o església negra. Malauradament trobem l’església tancada, un cartell ens diu que tanquen en diumenge ? , així que ens hem d’acontentar amb observar la seva imponent arquitectura des de fora i passejar pel nucli antic de Braşov, com la seva torre de l’ajuntament, Turnul Sfatului, i els carrers més propers, impregnats de cert estil centreeuropeu allunyat de l’Europa oriental on ens trobem.
I continuem ruta, aquesta vegada uns quatre segles enrere



Viscri
perquè visitar Viscri , o Deutsch-Weisskirch, és viatjar en el temps. Una ampla pista de terra us durà al petit poble constituït per dues fileres de cases de planta baixa, situades a banda i banda del carrer principal de terra, amb un rierol al mig; en aquest carrer estacionem l’autocaravana. I en un turó trobem la ciutadella, declarada Patrimoni de la Humanitat. Una iaia ens rep i cobra una petita entrada, i acte seguit es dedica a atendre, en alemany, a quatre turistes teutònics. El lloc és un petit reducte emmurallat, de parets blanques, i amb un bonic contingut: una petita església, bells racons, torres de guaita de fusta i panoràmiques sobre el poble....
Nosaltres ens dediquem a visitar lliurament la ciutadella, ficant-nos per tots el llocs i passadissos. També algunes de les habitacions fan la funció de museu etnogràfic amb vestits, eines i documents antics, escrits en alemany. El lloc és molt maco i val la pena visitar-lo.



Una vegada dinats, reprenem la ruta, cap a la històrica ciutat de



Sighişoara
, i el primer que fem es buscar un càmping o similar. El trobem en front del nucli històric, a l’altra banda del riu. Els nens i la Montse acaben la tarda a la piscina, jo em quedo posant una mica d’ordre dins de l’autocaravana. A darrera hora marxem a sopar i visitar el nucli antic. I ens trobem una Sighişoara en ple festival medieval. Carrers engalanats, multitud de paradetes, escenaris amb actuacions musicals i molta gent. Al final acabem sopant en l’antiga casa on va residir, allà pel segle XV, el príncep Vlad el Drac, o Dracul en romanès, pare del famós heroi Vladislaus III, encara que aquest era més conegut com Vlad Ţepeş o l’empalador.Al dia següent, ben aviat, m’endinso per una Sighişoara endormiscada i més tranquil•la que ahir nit. Només hi trobo colles d’escombraires i algun turista que ja marxa, carregat amb la seva maleta o motxilla. Així m’agrada més la ciutat. Torno a l’autocaravana i reprenem la ruta.

Biertan
, és la nostra propera parada. I allà a la travessia, aparquem l’autocaravana. A Biertan trobem una altra església fortalesa. De fet aquesta part de Transylvania està plena d’aquesta mena de construccions i són nombrosos el pobles que al seu nucli presenten una església fortalesa, en millor o pitjor estat de conservació. La de Biertan ha merescut ser declarada Patrimoni de la Humanitat. D’ella destaquen la seva església medieval i curiosament, el mecanisme del pany de la porta de la sagristia, una autèntica obra d’art de l’orfebreria i de la mecànica.

I bé, hem decidit que ja està be de visitar tants monuments, volem una mica de natura, així que ens dirigirem cap al sud, i acostar-nos una mica al cel, per això agafarem la carretera

Transfăgărăşăn
una de les darreres obres faraòniques del període comunista. Es tracta d’una carretera de dos carrils, oberta només durant l’època d’estiu, que et puja fins als 2000 m d’alçada i entre revolt i revolt, et permet ascendir per un circ glacial situat al mig del Carpats Meridionals. Les vistes sobre la plana transilvana són grandioses, i la pròpia pujada et mostra panoràmiques meravelloses sobre el circ, la seva cascada i al final el seu llac (Lacul Bâlea). La carretera, mitjançant un túnel, passa al vessant sud del Carpats. Nosaltres no el passem , i ens quedem a la boca nord del túnel, a l’esplanada de la seva dreta. Al costat un rierol, i més enllà, excursionistes acampats.
Allà estacionem i passem la tarda, algunes compres i excursió pel llac. El lloc està molt transitat per turistes de pas i excursionistes. Té un parell de cabanes i paradetes ambulants amb productes de la regió. A mesura que cau la tarda, i comença a refrescar, la zona es buida i tot queda en silenci, sota un cel estrellat.

I aquí es pot dir que acabà el nostre viatge, ja només ens quedàvem dies per tornar. Al dia següent vam fer el trajecte de tornada per la Transfăgărăşăn, gaudírem de les vistes i panoràmiques. I començàrem la llarga ruta de tornada: primer destí, Băile Felix, a pocs quilòmetres de la frontera hongaresa.

Bé, si has arribat fins aquí t’ho agreixo i només et recordaré que a la Part III pots trobar, si t’interessa, la informació referent a les pernoctes, etapes i altres coses.

Marceliano Cardoso Romero
marcecrn@yahoo.es
Cornellà de Llobregat, novembre de 2009