Introducció.
Després de quasi dos mesos amb l’autocaravana al dic sec encaràvem el cap de setmana amb més ganes que mai. I aquesta vegada el motiu seria una mica ambiciós: resseguirem el Camí de Sant Jaume de l’Ebre, aquell que acollia al peregrí entre les dunes del Delta de l’Ebre i el portava cap el nord, cap a Aragó, entre arrossars, tarongers, vinyes i oliveres; i al costat, lo riu Ebre.
Amb la nostra escapada en autocaravana no hem pretès emular als autèntics i esforçats peregrins, si no agafar de prestat aquesta ruta mil•lenària com una excusa o pretext per visitar el territori per on passa el camí. Coneixerem alguns racons que poc han canviat des dels primers temps del peregrins; ens abocarem a la seva història més noble i també a la més sagnat; gaudirem de la riquesa cultural d’aquestes terres; sentirem a uns fidels seguidors dels antics joglars; i tastarem la seva gastronomia, com els seus vins vigorosos o la seva rebosteria d’arrels musulmans.
Després de quasi dos mesos amb l’autocaravana al dic sec encaràvem el cap de setmana amb més ganes que mai. I aquesta vegada el motiu seria una mica ambiciós: resseguirem el Camí de Sant Jaume de l’Ebre, aquell que acollia al peregrí entre les dunes del Delta de l’Ebre i el portava cap el nord, cap a Aragó, entre arrossars, tarongers, vinyes i oliveres; i al costat, lo riu Ebre.
Amb la nostra escapada en autocaravana no hem pretès emular als autèntics i esforçats peregrins, si no agafar de prestat aquesta ruta mil•lenària com una excusa o pretext per visitar el territori per on passa el camí. Coneixerem alguns racons que poc han canviat des dels primers temps del peregrins; ens abocarem a la seva història més noble i també a la més sagnat; gaudirem de la riquesa cultural d’aquestes terres; sentirem a uns fidels seguidors dels antics joglars; i tastarem la seva gastronomia, com els seus vins vigorosos o la seva rebosteria d’arrels musulmans.
A continuació us explicaré el nostre periple en autocaravana i aquesta vegada no diré que seré breu perquè les ganes de narrar han igualat les ganes que teníem de sortir d’escapada; en qualsevol cas afegiré força fotos, i així, si la prosa avorreix, sempre quedarà el recurs de entretenir-se amb les fotos.
El Delta.
El Delta de l’Ebre era el primer que trobava el peregrí quan arribava a l’inici d’aquest camí de Sant Jaume. Un espai on a l’horitzó es confonen el mar, la terra i el cel...encara que estigui força núvol , com és el nostre cas. Però, en qualsevol cas, aquest tros del camí ens agrada molt, ja siguin les seves tranquil•les aigües, les seves dunes o els camps d’arròs que, en aquesta època de l’any comencen a inundar-se.
Nosaltres a penes el trepitgem en aquesta escapada. Hem pernoctat a peu de mar, curta passejada per la platja, pugem a l’autocaravana i marxem cap a la Ràpita.
El Delta de l’Ebre era el primer que trobava el peregrí quan arribava a l’inici d’aquest camí de Sant Jaume. Un espai on a l’horitzó es confonen el mar, la terra i el cel...encara que estigui força núvol , com és el nostre cas. Però, en qualsevol cas, aquest tros del camí ens agrada molt, ja siguin les seves tranquil•les aigües, les seves dunes o els camps d’arròs que, en aquesta època de l’any comencen a inundar-se.
Nosaltres a penes el trepitgem en aquesta escapada. Hem pernoctat a peu de mar, curta passejada per la platja, pugem a l’autocaravana i marxem cap a la Ràpita.
Sant Carles de la Ràpita.
La Ràpita històricament ha estat la porta de l’Ebre i al seu port arribaven els peregrins que veníen de més enllà del Mediterrani. Uns segles més tard, al s. XVIII el rei borbó Carles III, aplicant el manual del despotisme il•lustrat, capítol d’urbanisme, va decidir transformar-la en una gran ciutat portuària d’aquesta banda del Mediterrani. Més o menys així:
D’aquella època Sant Carles de la Ràpita va heretar el nom del sant, en honor al rei, i uns pocs vestigis urbanístic: com la seva gran plaça allargada a l’estil dels fòrums del món clàssic romà, amb una porxada a l’extrem circular; o com un gran edifici, suposadament administratiu, i que ha acabat convertit en església. Val a dir que el projecte reial no va continuar. Nosaltres, una vegada visitats aquests vestigis i passejat pel seu port, cap l’autocaravana, que ens espera el nostre proper destí peregrí, Ebre amunt.
La Ràpita històricament ha estat la porta de l’Ebre i al seu port arribaven els peregrins que veníen de més enllà del Mediterrani. Uns segles més tard, al s. XVIII el rei borbó Carles III, aplicant el manual del despotisme il•lustrat, capítol d’urbanisme, va decidir transformar-la en una gran ciutat portuària d’aquesta banda del Mediterrani. Més o menys així:
D’aquella època Sant Carles de la Ràpita va heretar el nom del sant, en honor al rei, i uns pocs vestigis urbanístic: com la seva gran plaça allargada a l’estil dels fòrums del món clàssic romà, amb una porxada a l’extrem circular; o com un gran edifici, suposadament administratiu, i que ha acabat convertit en església. Val a dir que el projecte reial no va continuar. Nosaltres, una vegada visitats aquests vestigis i passejat pel seu port, cap l’autocaravana, que ens espera el nostre proper destí peregrí, Ebre amunt.
Tortosa la medieval.
El peregrí que entrava en Tortosa podia fer-lo pel Portal dels Romeus, a tocar de la Catedral. I una vegada rebassat el portal, entrar a la Catedral, com vam fer nosaltres: vam visitar el seu museu, el seu claustre i naturalment la seva basílica. Aquests edificis gòtics sempre impressionen: des de fora semblen massissos, densos i sòlids, i una vegada ets a dins tot és lleugeresa i fragilitat, filigrana i delicadesa, encara que la penombra dificulti una mica la contemplació. Les fotos, sense flash.
Tortosa la renaixentista.
El peregrí que entrava en Tortosa podia fer-lo pel Portal dels Romeus, a tocar de la Catedral. I una vegada rebassat el portal, entrar a la Catedral, com vam fer nosaltres: vam visitar el seu museu, el seu claustre i naturalment la seva basílica. Aquests edificis gòtics sempre impressionen: des de fora semblen massissos, densos i sòlids, i una vegada ets a dins tot és lleugeresa i fragilitat, filigrana i delicadesa, encara que la penombra dificulti una mica la contemplació. Les fotos, sense flash.
Uns pocs metres per sobre de la Catedral es troba el Centre d’Interpretació del Renaixement, i just hi arribem quan comença una visita guiada a dos de les seves joies: El Col•legi de Sant Jaume i Sant Maties i l’Església de Sant Domènec. Dels dos, penso que és el Col•legi el més destacable: palauet de pur estil renaixentista, digne de qualsevol ciutat italiana del cinquecento. Destaca la seva bella simplicitat i els detalls que poden trobar-se per tot arreu: des de representacions del poble tortosí de l’època, moriscos inclosos, fins tot l’arbre genealògic de la reialesa catalana, des de Ramon Berenguer IV ,de la Casa de Barcelona, fins al Tercer del Felips, de la casa d’Àustria.
La visita conclou a l’Església de Sant Domènec, actual seu del Centre, edifici d’estil gòtic encara que no pot evitar algun rampell renaixentista. Allà trobem l’arxiu municipal de Tortosa, del s. XVI, bonic exemple de com ordenaven la paperassa a l’ajuntament, molt abans de l’existència de les bases de dades digitals i els llapis de memòria. I continuem la nostra ruta peregrina, sempre Ebre amunt.Xerta, l’assut.
La següent parada, molt breu, la fent al mig de la C-12, uns tres quilòmetres al nord de la població de Xerta. Allà, en una àrea de descans, detenim la nostra autocaravana, per gaudir de les vistes sobre l’Ebre i sobre l’assut de Xerta. Es tracta d’una barrera hidràulica d’origen musulmà (as-sudd en àrab vol dir contenció, presa) i on neixen els canals de reg que escorten al riu Ebre fins la seva desembocadura i que són culpables de la riquesa agrícola d’aquestes terres fins la desembocadura. També es pot accedir a l’assut des de l’altre riba, des de Tivenys, allà la riba sembla mes acollidora ,amb la seva platja fluvial, però desconeixem l’estat de l’accés per una autocaravana. 
I ara , el camí ens fa abandonar la companyia del riu Ebre, i de mica en mica girarem cap el NW.Joglars a Corbera d’Ebre.
Aquesta nit, a Corbera d’Ebre, farem una parada per sentir uns joglars del s.XXI, que igual que en època peregrina eren, i són, l'alegria del poble i mosca collonera dels poderosos. Es tracta del grup de Quico el Célio, el Mut i el Noi de Ferreries. Un grup d'artistes d’aquestes terres i que des de fa mes d'una dècada es dediquen a això de la música. El concert estava previst fer-ho a l’aire lliure, a Corbera la Vella, el nucli antic destrossat per la Guerra Civil, però els pronòstics meteorològics aconsellaren fer l’actuació a l’antic cinema de Corbera. El repertori va estar ple de xerrades amb el públic, jotes, adaptacions i cançons que expliquen la història de les terres de l'Ebre, temàtiques amb molt de sentiment o jocoses, a vegades amb un punt de mala baba, i quan calia crítiques, sobre tot amb aquells politics que han oblidat els seus compromisos amb aquest territori. 
El concert resulta un èxit, amb la participació entregada del públic.
Gandesa, ciutat senyorívola.
Ben esmorzats ens presentem a Gandesa, i amb l’autocaravana aparcada darrera el Celler Cooperatiu, ens dirigim cap l'oficina de turisme, mentre alguna rajola blava amb la petxina groga ens recorda que el camí de Sant Jaume passa per Gandesa. A l’oficina de turisme ens atén una amable senyora i comencem la visita guiada pel seu senyorívol nucli antic.
Grans cases-palaus, cases amb llinatge, fins i tot les que semblen més modestes encara conserven la gran i baixa finestra per on entrava directament el cavaller descavalcant de la seva sella, sense trepitjar el carrer. O el pòrtic de l’església, ple d'imatges i figures, com les d’un indi asteca, una panotxa de blat de moro, o una referència al codi genètic humà... imatges que passarien desapercebudes si no fos perquè el pòrtic és medieval. La visita guiada és molt recomanable, d’una hora de durada, per carrers i edificis carregats d'història.
Ben esmorzats ens presentem a Gandesa, i amb l’autocaravana aparcada darrera el Celler Cooperatiu, ens dirigim cap l'oficina de turisme, mentre alguna rajola blava amb la petxina groga ens recorda que el camí de Sant Jaume passa per Gandesa. A l’oficina de turisme ens atén una amable senyora i comencem la visita guiada pel seu senyorívol nucli antic.
Grans cases-palaus, cases amb llinatge, fins i tot les que semblen més modestes encara conserven la gran i baixa finestra per on entrava directament el cavaller descavalcant de la seva sella, sense trepitjar el carrer. O el pòrtic de l’església, ple d'imatges i figures, com les d’un indi asteca, una panotxa de blat de moro, o una referència al codi genètic humà... imatges que passarien desapercebudes si no fos perquè el pòrtic és medieval. La visita guiada és molt recomanable, d’una hora de durada, per carrers i edificis carregats d'història.
El temple del vi de Gandesa.
Quan vam visitar Pinell de Brai em vaig quedar sense adjectius, i ara també. Ens trobem un altre temple imponent: el Celler Cooperatiu de Gandesa, gran monument modernista, d’una bellesa, senzilla i nua. La visita és lliure, de fet l’edifici s’utilitza encara i té les portes obertes pel qui hi vulgui entrar.
Entrem, passegem per les seves naus, sota les seves arcades, enllumenats per la llum del dia que es filtra pels finestrals; i tot en un silenci més propi d’un temple religiós; només de tant en tant alguna oreneta trenca el silenci. Aquí, igual que a Pinell de Brai, i crec que fins i tot a major escala, trobem la bellesa de les arcades parabòliques, la matemàtica feta pedra, i tot fet amb modestos totxos. A diferència de Pinell, aquí hi ha llibertat per fer fotos. Acabem el matí a la botiga de la Cooperativa: vins, olives i formatge. Muntem a l’autocaravana i ens dirigim a l’última etapa del nostre periple.
Quan vam visitar Pinell de Brai em vaig quedar sense adjectius, i ara també. Ens trobem un altre temple imponent: el Celler Cooperatiu de Gandesa, gran monument modernista, d’una bellesa, senzilla i nua. La visita és lliure, de fet l’edifici s’utilitza encara i té les portes obertes pel qui hi vulgui entrar.
Entrem, passegem per les seves naus, sota les seves arcades, enllumenats per la llum del dia que es filtra pels finestrals; i tot en un silenci més propi d’un temple religiós; només de tant en tant alguna oreneta trenca el silenci. Aquí, igual que a Pinell de Brai, i crec que fins i tot a major escala, trobem la bellesa de les arcades parabòliques, la matemàtica feta pedra, i tot fet amb modestos totxos. A diferència de Pinell, aquí hi ha llibertat per fer fotos. Acabem el matí a la botiga de la Cooperativa: vins, olives i formatge. Muntem a l’autocaravana i ens dirigim a l’última etapa del nostre periple.
Batea, vila porticada. 
Amb l’autocaravana aparcada a la part moderna de Batea, ens endinsem en la part antiga del nucli, escortats de tant en tant per les rajoles blaves del camí peregrí. Batea té racons que es podria dir que poc han canviat des de l’època peregrina, o al menys aquesta és la sensació quan passeges pels seus carrers porticats medievals. I al cim del nucli, l’església , enorme construcció barroca amb un interior enlluernador i diàfan, que ens va recordar una mica l’interior de les esglésies barroques del sud de Baviera.
A més, vam tenir la sort que ens vam deixar pujar al campanar, i des d’allí gaudir d’amples vistes sobre Batea i els seus voltants.
Amb l’autocaravana aparcada a la part moderna de Batea, ens endinsem en la part antiga del nucli, escortats de tant en tant per les rajoles blaves del camí peregrí. Batea té racons que es podria dir que poc han canviat des de l’època peregrina, o al menys aquesta és la sensació quan passeges pels seus carrers porticats medievals. I al cim del nucli, l’església , enorme construcció barroca amb un interior enlluernador i diàfan, que ens va recordar una mica l’interior de les esglésies barroques del sud de Baviera.
A més, vam tenir la sort que ens vam deixar pujar al campanar, i des d’allí gaudir d’amples vistes sobre Batea i els seus voltants.
La Batea del 38.
Acabada la visita i abans d’abandonar el nucli antic, ens detenim al Centre d’Interpretació Hospitals de Sang, de recent creació. Batea, igual que tos els pobles d’aquestes contrades van viure i patir la Batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil, en concret a Batea es va situar l’hospital de reraguarda del bàndol franquista i avui en dia al Centre d’Interpretació es fa un repàs a l’aspecte sanitari de la Batalla de l’Ebre, la batalla més sagnant que s’ha produït en tota la història d’Espanya ( més de 100.000 baixes), segons els historiadors.
Aquí podreu conèixer la manera com s’atenien al ferits en ambdós bàndols, la lluita contra rellotge per donar assistència als ferits ( més enllà de les sis hores, el ferit es podia considerar sentenciat );
o l’aplicació de l’innovador mètode de curació de ferides del Doctor Trueta, que tantes vides va salvar al bàndol republicà i després als britànics durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ho, no dura més de 30-45 min., audiovisual inclòs.
I aquí acaba el nostre periple pel Camí de Sant Jaume de l’Ebre, ara només ens restava dinar i tornar cap a casa, autopista amunt.
Acabada la visita i abans d’abandonar el nucli antic, ens detenim al Centre d’Interpretació Hospitals de Sang, de recent creació. Batea, igual que tos els pobles d’aquestes contrades van viure i patir la Batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil, en concret a Batea es va situar l’hospital de reraguarda del bàndol franquista i avui en dia al Centre d’Interpretació es fa un repàs a l’aspecte sanitari de la Batalla de l’Ebre, la batalla més sagnant que s’ha produït en tota la història d’Espanya ( més de 100.000 baixes), segons els historiadors.Aquí podreu conèixer la manera com s’atenien al ferits en ambdós bàndols, la lluita contra rellotge per donar assistència als ferits ( més enllà de les sis hores, el ferit es podia considerar sentenciat );
o l’aplicació de l’innovador mètode de curació de ferides del Doctor Trueta, que tantes vides va salvar al bàndol republicà i després als britànics durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ho, no dura més de 30-45 min., audiovisual inclòs. I aquí acaba el nostre periple pel Camí de Sant Jaume de l’Ebre, ara només ens restava dinar i tornar cap a casa, autopista amunt.
Estacionaments, pernoctes i la resta.
-Riumar: pernocta, i per a nosaltres un lloc clàssic, al final del Passeig Marítim, a pocs metres de la platja en companyia d’una altra autocaravana i dos campers.
-Sant Carles de la Ràpita: estacionament al Carrer del Montsià, a prop del nucli antic. Després vam comprovar que alguns autocaravanistes havien estacionat ( i crec que pernoctaren) al parc situat al sud del port.
-Tortosa: estacionament a l’Avinguda de Lleida, al costat del Parc, gran esplanada a l’ombra d’enormes arbres i amb vistes al riu.
-Corbera, pernocta per sota del Carrer de Freginals, i a prop del camp de futbol, en una esplanada de terra. 
-Gandesa: estacionament al darrera del Celler Cooperatiu.-Batea: estacionament al Carrer de Tarragona, a 250 m del nucli antic
I si necessiteu alguna àrea d’autocaravana, pels voltants o en aproximació, pots fer una ullada aquí.
-Riumar: pernocta, i per a nosaltres un lloc clàssic, al final del Passeig Marítim, a pocs metres de la platja en companyia d’una altra autocaravana i dos campers.
-Sant Carles de la Ràpita: estacionament al Carrer del Montsià, a prop del nucli antic. Després vam comprovar que alguns autocaravanistes havien estacionat ( i crec que pernoctaren) al parc situat al sud del port.-Tortosa: estacionament a l’Avinguda de Lleida, al costat del Parc, gran esplanada a l’ombra d’enormes arbres i amb vistes al riu.
-Corbera, pernocta per sota del Carrer de Freginals, i a prop del camp de futbol, en una esplanada de terra. 
-Gandesa: estacionament al darrera del Celler Cooperatiu.-Batea: estacionament al Carrer de Tarragona, a 250 m del nucli anticI si necessiteu alguna àrea d’autocaravana, pels voltants o en aproximació, pots fer una ullada aquí.
Marceliano Cardoso Romero
Cornellà de Llobregat, 29 de maig de 2010
marcecrn@yahoo.es
Cornellà de Llobregat, 29 de maig de 2010
marcecrn@yahoo.es
