dissabte, 19 de juny de 2010

EN AUTOCARAVANA AL VOLTANT DE SANT LLORENÇ DEL MUNT (Barcelona, Maig 2010).

Introducció.

A mitjans de maig disposàvem d’un cap de setmana llarg, de dissabte a dilluns, però amb un petit inconvenient: el diumenge havíem de fer una parada obligatòria a Calella (Maresme), així que no podíem anar massa lluny. La solució, com altres vegades, ha estat tirar del catàleg de Parcs Naturals que envolten l’àrea metropolitana de Barcelona, i en concret el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, un espai protegit situat al centre de la província de Barcelona, a cavall de tres comarques, amb una bona comunicació per carretera i amb diverses àrees d’autocaravanes al seu voltant.

I aquest és el relat d’aquesta escapada en autocaravana; he de dir que el nostre periple ha rebassat el límit estricte del Parc Natural, però sempre l’hem tingut a prop i a la vista. A continuació us relataré resumidament les etapes, afegiré alguna foto, i al final, el llistat de llocs de pernocta, estacionament i àrea d’autocaravanes utilitzada. Espero que us sigui útil.







Talamanca, la batalla.
Ens acostem al bonic poble de Talamanca, i aparquem l’autocaravana a la part nova del poble , per sota de la carretera. La idea és assistir a l’excursió guiada que organitza el Parc en relació a la Batalla de Talamanca. Però ens ha fallat el guia i els nois de l’oficina del Parc només podem donar-nos informació impresa i un breu apunt, que us anoto. A principis del s. XVIII, amb Barcelona assetjada per les forces borbòniques castellano-franceses, un contingent català, comandat pel Marqués del Poal i amb seu a Cardona es va desplaçar cap a la ciutat comtal per ajudar-la. I al poble de Talamanca van topar amb tropes borbòniques. Aquestes van voler fer un atac sorpresa, tenint la Riera de Talamanca com a línia de combat. Les tropes catalanes van iniciar un contraatac ,muntanya amunt, recolçat en els fusellers de muntanya o miquelets, i els borbònics es van haver de retirar, igual que al dia següent a Sant Llorenç Savall ...i ja està; perquè al final les tropes catalanes no van poder auxiliar Barcelona.
Uns 30 dies més tard, l’onze de setembre, Barcelona es rendia a les tropes borbòniques. I uns tres segles més tard, nosaltres observem des del castell l’antic camp de batalla, on encara avui es troben tombes i restes de la batalla. Passegem per Talamanca, pels seus carrers carregats d’història i gaudim de les vistes sobre la Riera.

Talamanca, la riera.
I ja que no tenim Batalla, tindrem Riera. La ruta per la Riera de Talamanca està senyalitzada i en menys de 30 minuts baixem a la riera de Talamanca, paratge natural entre boscos de ribera, roques erosionades per la força del riu i el raucar de les granotes. Uns centenars de metres aigües amunt trobem el mas del Molí del Menut, sòlida i centenària construcció. A més amb l’any plujós que tenim, la Riera baixa amb aigua...encara.










Acabada l’excursió tornem a Talamanca, a l’autocaravana i continuem el viatge.

Les àguiles de Sant Feliu de Codines.

La nostra autocaravana voreja el Parc pel seu límit septentrional i oriental per les carreteres N-141c i C-59 fins Sant Feliu de Codines, allà visitarem el Cim de les Àligues. Es tracta d’una instal•lació didàctica que gira al voltant del món de les aus més grosses que solquen els nostres cels: rapinyaires i carronyers, encara que alguna espècie no és més gran que un colom.





El lloc presenta innumerables espècies, algunes engabiades i altres no. Ofereixen visites guiades, amb profusa explicacions sobre les aus i exhibicions aèries d’alguns dels seus especímens, i tenint d’escenari les magnífiques vistes sobre les serres dels voltants.

La visita val la pena i fins i tot vam veure famílies que hi passàvem gran part del dia; de fet el lloc ofereix zones de picnic, zona de jocs infantils i un restaurant per aquelles famílies que es queden a dinar a l’interior.

I ara farem un incís al nostre periple. Demà la Sara té competició atlètica a Calella (Maresme) i per unes hores abandonarem el nostre destí de cap de setmana.
El romànic de Sant Benet.

Acabat el compromís atlètic, ens tornem cap a la zona del Parc. I aquesta vegada visitarem una de les joies arquitectòniques que té aquest territori: el Monestir de Sant Benet, a Navarcles. I allà, després de dinar a l’àrea d’autocaravanes de Navarcles, aparquem la nostra autocaravana.



El lloc ha sofert darrerament una intensa rehabilitació, no només del propi monument, si no també amb l'afegitó d'altres instal•lacions. La visita la fem amb un guia i al llarg de diverses estances i un munt d'audiovisuals es pot passar revista a la història d'aquest lloc des de la seva fundació, fa més de mil anys, fins als darrer segle, convertit en casa d’estiueig de la família del pintor Ramon Casas.

I ara sí, ens endinsarem dins del cor del Parc, i a mesura que ho fem comença a perfilar-se contra l’horitzó el nostre destí de demà: el Montcau.



Mura, a l’ombra del Montcau.

Però abans farem nit a Mura, a l’ombra del Montcau; i allà estacionem l’autocaravana. És diumenge a darrera hora de la tarda i el poble comença a recuperar la tranquil•litat a mesura que marxen les darrers visitants de cap de setmana. El poble queda solitari i en silenci, idoni per passejar i gaudir del seu nucli antic, els seus racons pintorescs, les vistes sobre la riera i algunes compres ( cigrons de Mura, llonganisses, formatge...) .

I acabada la visita, un bon sopar de cuina tradicional catalana.

El Montcau, cota 1056 m.
Una vegada esmorzats ens dirigim, per la BV-1221 cap el Coll d’Estenalles, punt de partida de la nostra excursió. En aquest matí primaveral, la curta ruta és un plaer i a cada revolt se’ns mostra el Montcau, rebent els primers raigs, amb el color vermellós dels seus conglomerats, encara que l’aspecte és més biològic, com el d’un gegantí animal que dormita.

I així, amb l’autocaravana aparcada en un dels diversos aparcaments del Coll, comencem la relaxada excursió, fins arribar al cim, en uns 30 min., i des d’allà una estona de silenci i contemplació de les panoràmiques.La nostra escapada s’acaba aquí, iniciem el camí de tornada sense presses, amb el gaudi d’alguna visió sobre el Pirineu.
La ruta feta, la podeu trobar descrita més o menys aquí, encara que al Coll es troba un centre d’interpretació del Parc on recollir tota la informació necessària sobre aquesta ruta o d’altres que n’hi han.

Pernoctes i àrees d’autocaravanes.

Navarcles: a la seva àrea d’autocaravanes, en una racó tranquil del poble, al Parc de la Font de la Cura.





Mura: als pàrquings esglaonats situats a l’entrada del poble, per sota de la carretera de Rocafort.

I si necessiteu alguna àrea d’autocaravana, pels voltants o en aproximació aquesta zona, pots fer una ullada aquí.







Marceliano Cardoso Romero
marcecrn@yahoo.es
Cornellà de Llobregat, 9 de juny de 2010

divendres, 11 de juny de 2010

Revistes curioses amb curioses autocaravanes

L’altre dia em vaig trobar un entretingut bloc de revistes antigues nord-americanes , algunes d’elles quasi centenàries, i on predominen les temàtiques tècniques o científiques, amb un punt de futurisme per a l’època en què es publicaven. I de tant en tant apareix alguna “innovació” en això de les autocaravanes, les campers o el turisme itinerant.









Com aquesta autocaravana de l’any 1931, que sembla més els casc d’una de les caravel•les de Colom, o aquest Toyota del 1973, una mena d’ híbrid entre un cotxe i un carro tenda.









I si n’hi han autocaravanes, per què no han d’haver-hi autotendes com aquesta?:



El bloc en qüestió és aquest i d'allà he tret totes les fotos.
Marce.

dimecres, 2 de juny de 2010

Una autocaravana de Premi Nobel

Aquesta és la història d’un home que el 1960 va voler conèixer el país on vivia, i va decidir que la millor manera d’acostar-se al país i als seus compatriotes era fer-ho a bord d’una autocaravana, acompanyat només pel seu gos Charley. Els seus amics li van dir que s’havia begut l’enteniment, que era una idea quixotesca, així que ell va anomenar l’autocaravana Rocinante, en castellà, com el cavall de Don Quixot.


D’aquella aventura va escriure un llibre el 1962: Travels with Charley in Search of America, (Viatges amb Charley a la recerca d’Amèrica). I aquell mateix 1962 l’autocaravanista ocasional , també conegut com
John Earnest Steinbeck , va rebre el Premi Nobel de Literatura, en reconeixement a la seva obra, i que avui podeu trobar en qualsevol biblioteca ...o filmoteca, donat que algun dels seus treballs es van traslladar al cinema ( Els raïms de la ira, A l’est de l’Edèn, La Perla, Viva Zapata! ).



Avui, si voleu veure Rocinante, el trobareu pernoctant cada nit a l’interior del The
National Steinbeck Center , a Salinas, Califòrnia.

I acabo amb una frase de Steinbeck treta dels Viatges amb Charley: “...nosaltres no fem el viatge; és el viatge que ens fa a nosaltres”.
Marce.