Article: En autocaravana amb nens (I)

A tall d’introducció

L’altre dia , parlant amb un amic autocaravanista, en Toni, va sortir el tema dels viatges en autocaravana amb canalla i que moltes vegades no es tracta als mitjans especialitzats. De fet, la imatge mediàtica més estesa és la de la parella autocaravanista prejubilada o jubilada, lliure de fills , i només si l’autocaravana va equipada amb lliteres apareix el terme “nens” o “en família”; fins i tot n’hi han llocs on al binomi autocaravana i nens el fan sinònim de parc temàtic.

Al final, es podria pensar erròniament que els autocaravanistes viatgem sense fills perquè l’autocaravana no duu lliteres o perquè els tenim reclosos en algun parc temàtic, a l’espera de què passem a recollir-los.

Doncs bé, jo parlaré sobre això de viatjar en autocaravana amb nens. Simplement explicaré la nostra experiència, encara que al cap i a la fi tot sigui un grapat d’obvietats; vaja! que no enunciaré cap fórmula magistral. Però bé, tal vegada algunes de les coses que fem puguin ajudar a un altre autocaravanista que, com nosaltres, viatgi amb lliteres.

Primer, descric la nostra circumstància: som una família urbanita que viatgem amb autocaravana des de fa 7 anys i més de 80.000 km. I ho fem amb dos nens: des de que la més petita, la Sara, tenia poc més de 2 anys fins ara, que el gran, el Ferran, va camí dels tretze.

El present escric l’estructuraré en tres parts, que són:

- En autocaravana amb nens, a l’habitacle.
- En autocaravana amb nens, a la ciutat.
- En autocaravana amb nens, a la natura.

, quan vegi que m’estic estenent , pararé i continuem un altre dia.

En autocaravana amb nens, a l’habitacle

Un clàssic. Contra l’avorriment en ruta o en parada, disposem dels jocs de sobretaula habituals ( parxís, oca, guerra de barcos, tres en ratlla, etc); millor sin són de peces magnètiques, d’aquesta manera només has de recollir quasi totes les peces del terra.

I també duem alguns llibres de lectura, que o els escullen ells mateixos a casa abans de sortir, o sinó nosaltres els carreguem i ja se’ls trobaran en plena sortida. El mateix fem amb material de pintura o dibuix: sempre n’hi ha un gros estoig amb colors i un parell de llibretes. Val a dir que no portem tele, de fet l’armari de la tele l’hem reconvertit en biblioteca, allà encabim tot allò que deia: els llibres de lectura, les guies dels viatges, l’estoig, llibretes i altres andròmines (carregador de piles, walkis,etc.).

El següent comentari pot semblar obvi, però no totes les autocaravanes, sobre tot les antigues, en tenen: sempre hem procurat que tots els seients de l’habitacle estiguin dotats de cinturó de seguretat. Així, en ruta, els nens tenen l’opció de canviar de lloc, ja sigui per combatre l’avorriment d’un viatge llarg o perquè cal separar-los abans de què comencin les hostilitats entre ells.

Com deia, de tele no en tenim, però si que duem un reproductor de dvd amb una pantalla d’aquelles petites, que els nens acostumen a engegar-lo als trajectes llargs. La filmoteca és variada, amb els típics títols del moment però sense menysprear documentals i sèries; perquè el dvd també el fem servir de suport o recolçament dels nostres viatges.

M’explico: visitant llocs interessants amb nens a vegades paga la pena facilitar prèviament una informació adaptada que ajudi a atreure la seva atenció sobre el lloc visitat; i no parlo de dulcificar la realitat, és simplement marcar unes referències que facin més atractiva la visita al nen i a partir d’aquest moment que cada progenitor desenvolupi el tema com bonament sàpiga.
Per exemple (i que em perdonin els historiadors pel que diré), la Maison Carrée de Nîmes (Provença) , pot semblar un lleig cub de pedres ennegrides, a no ser que el nen sàpiga reconèixer un temple com aquell on Zeus parlà amb Hèrcules, a la peli de Disney. O sospito que els camps de menhires de Carnac (Bretanya) resultaran més atractius al nen si s’imagina l’Obelix traginant pedres d’una banda a l’altra del prat.

Naturalment, cada peli o documental s’haurà d’adaptar al nen: abans de visitar Altamira o Atapuerca, podeu visionar la peli de “En Busca del Fuego”, o un documental del National Geographic o un capítol de “Érase una vez el hombre”, això dependrà de l’edat del nen... i de la connexió a internet dels pares, és clar.

Al nostre cas, per exemple, el dia que visitem les platges de Normandia, segurament que abans haurem visionat , com a mínim, els dramàtics primers 30 minuts de “Salvad al soldado Ryan”.

Canviant d’andròmina: els nostres fills a vegades se’n porten les corresponents maquinetes de marcians, però reconec que no fan un ús excessiu d’elles i en el cas de què hi siguin massa temps endollats els imposem períodes d’ús, més o menys com fem a casa.

Una altra activitat que hem trobat entretinguda viatjant amb els nens ha estat facilitar-los plànols de la ruta que es fa: els nens passen una estona resseguint sobre el plànol la ruta que es fa, endevinant la següent població que trobarem o buscant el proper destí. També va bé per a que aprenguin quatre idees bàsiques sobre orientació: “tenim el mar a la esquerra, doncs anem en sentit nord”, etc.
I per acabar: si el viatge és llarg, procurem aprofitar els moments de canvi de conductor per invitar-los a sortir de l’autocaravana i estirar una mica les cames, mentre Montse i jo prenem un cafè.

I em sembla que ho deixaré aquí, ja està bé per avui. El proper dia comentaré allò de viatjar amb nens per ciutat.

Marce.