dilluns, 1 de novembre de 2010

EL NORD DE PORTUGAL EN AUTOCARAVANA, Agost 2010 (Part 2/3)

Aquest viatge en autocaravana, com comentava més a dalt, el vaig haver de muntar amb certa urgència, i al final amb la guia de Lonely Planet, algun documental i , sobre tot, comptant amb la inestimable ajuda de diversos autocaravanistes portuguesos dels fòrums de campingcarportugal, vaig poder identificar més de vint destins interessants i susceptibles de ser visitats.Després, i com fem sempre, sobre la marxa ja ens hi aniríem adaptant. I a més com la zona visitada és poc extensa, canviar sobre la marxa com a màxim podia suposar uns quants quilòmetres més, però mai una autèntica pallissa de conducció o una gran inversió de temps.

De fet l’esquema d’un dia normal el podria resumir de la següent manera:

-al matí, visita d’un lloc interessant; -al migdia, si era possible, dinàvem gastronomia autòctona; - i a la tarda, platja fluvial o marítima.

Encara que a vegades prèviament a la praia visitàvem, de manera ràpida i sota el sopor de la digestió, algun altre lloc. D’aquesta manera també arribàvem al lloc de bany quan començava a buidar-se de gent, i només era qüestió de tombar-se, refrescar-se, dormitar i esperar mandrosament que s’acostés l’hora de sopar. Per això també veureu que anoto, com a etapa o destí les platges visitades. Tal vegada algun altre autocaravanista les podrà aprofitar si visita Portugal a l’estiu.

LES ETAPES


Azibo, platja del Mediterrani

Després de 900 km de viatge, sempre cap a ponent, arribem a mitja tarda d’un dia calorós a la platja d’Azibo. Com trobar-la? És fàcil, la trobareu més o menys a uns 150 km de la costa atlàntica. Conyes a part, molt a prop de Macedo de Cavaleiros, en direcció Bragança, trobareu a l’IP-2 un trencall a la dreta que us durà al barragem (o embassament) d’Azibo. Allà s’ha construït una platja fluvial que té poc a envejar a una platja mediterrània de les nostres: aigües càlides, sorra, ombra de pins, gespa,...; i serveis com socorristes, dutxes, xiringuitos, lloguer de pèdalos, illa/plataforma flotant (Ferran i Sara, com d’altres nens i joves, la van prendre a l’assalt i van passar una bona estona), etc. En conclusió: perfecte per passar una càlida tarda d’estiu, amb pàrquings per estacionar còmodament i, quan es buida de banyistes, un magnífic lloc de pernocta per a autocaravanes i campers.


La cidadela de Bragança
A primera hora del matí estacionem l’autocaravana a l’avda. Cidade de Zamora, a mig camí entre el nucli històric i l’oficina del Parque Natural de Montesinho. Mentre els nens esmorzen, Montse i jo ens dirigim a peu a l’oficina del parc per recollir informació. Acabat tot això, pugem a la cidadela o ciutadella medieval. Magnífic recinte murallat, de granit i pissarra, carrers empedrats i el castell, amb la seva magnífica torre de l’homenatge, coneguda com a mais bela e elegante do pais, i que actualment acull un museu militar. I des del merlets, bones vistes de Bragança...i calor, que ja comencen a pujar les temperatures. Sortim del castell i visitem el sòlid Domus Municipalis, antic edifici d’estil romànic i que acollia les reunions del consistori des del s. XIV. Acabada la visita de la ciutadella, ens endinsem en el nucli antic de Bragança, a la recerca de la gastronomia portuguesa.


Montesinhos, parc natural
A primera hora d’una tòrrida tarda entrem , amb la nostra autocaravana, a Montesinhos. Es tracta del poble que dona nom al Parc, amb carrers empedrats, cases de granit i teulades de pissarra. Els pocs vilatans que veiem reposen a l’ombra. Ens acostem a la petita església, pugem al campanar per l’escala exterior i gaudim d’una vista de conjunt del poble. Passegem pels seus carrers i acabem al porxo d’un bar, paladejant un cafè a la frescor de l’ombra, o uns gelats els nens. I prenem una decisió: si continuen aquestes temperatures haurem de prescindir de les excursions previstes i readaptar l’itinerari... començant per una nova i refrescant parada en Azibo, abans d’arribar a Macedo de Cavaleiros, lloc de pernocta.


Mateus, o palácio
A prop de Vila Real, trobareu el Palácio Mateus, bonic palau barroc de granit i parets blanques, escortat per uns impressionats arbres. Allà ens apuntem a la visita guiada, i l’opció més immediata és fer la visita en llengua portuguesa, encara que s’acaba fent en castellà a petició d’una parella de joves. La visita va durar una hora al llarg de la qual visitem les sales i altres dependències obertes al públic, alguna exposició i finalment els jardins; i entre l’exuberància de la vegetació i el sol tan radiant, sembla que ens trobem en un palau caribeny. Acabada la visita, tornem a l’autocaravana i ens dirigim cap al destí de la tarda, però abans parada gastronòmica en Amarante. Allà dinem a pocs metres per sobre de les aigües del riu Tâmega, a prop del seu famós Ponte de São Gonçalo.



Vila do Conde, les seves praias, el castelo i la posta de sol
l ara sí, cap a la costa , cap a Vila do Conde. Al seu extrem septentrional, estacionem l’autocaravana; ens enfundem els banyadors i cap a l’aigua!!!. És la primera praia atlàntica que trobem. Aigües fresquetes i clares, amb onades que fan les delícies de joves i nens, entre crits i salts i alguna rebolcada que fa que acabis amb sorra ficada als lloc més inversemblants de la teva anatomia. La platja està molt organitzada i senyalitzada, indicant-hi les zones de para-sols i les zones de “barracas” o casetes de tela on els banyistes es protegeixen del vent. I quan ja comença a buidar-se la platja, ens tornem a l’autocaravana i anem a buscar el lloc de pernocta, en la desembocadura del riu Ave, a prop del castell de São João Baptista, magnífic lloc, envoltat de platges i adornat, en aquell moment, per una magnífica i espatarrant posta de sol.

Un servidor, mediterrani de naixement, li costa acostumar-se veure el sol amagar-se sota l’aigua.



La Ribeira de Porto
Avui toca turisme urbà, visitarem Porto, i en concret el seu històric barri de Ribeira, aquell que es reflecteix sobre el riu Douro, emmarcat pel seu emblemàtic ponts metàl•lic, i que s’emmiralla en les destil•leries de porto de l’altra riba del riu, ja en el terme de Vila Nova de Gaia. I de fet en Vila Nova és on estacionem l’autocaravana, en un pàrquing de terra, en la cruïlla de la rua Serpa Pinto i la rua Conselheiro Veloso da Cruz.


Baixem el pendent fins al riu i gaudim del nucli històric, les seves panoràmiques, les seves cases pintoresques, la església o igreja de São Francisco i el seu impressionant barroc, o el seu cementiri subterrani que causa certa esgarrifança: passejant per aquelles sales subterrànies, envoltats de nínxols disposats com si estiguessin en prestatges.

I acabem a la part alta de la Ribeira, a l’estació de tren de São Bento, similar a l’estació de França de Barcelona però amb un vestíbul bellíssim: les parets es trobem entapissades de rajola blava, amb escenes i paisatges portuguesos.



Retornem a l’autocaravana i ens trobem la desgradable sorpresa que algun lladre ens ha entrat a l’autocaravana. La finestra de la cuina estava en posició de viatge i l’ha estat fàcil obrir-la (sense trencar-la, uff!), i com no teníem activada l’alarma de moviment ha pogut arreplegar tranquil•lament quatre coses per l’habitacle: una camisa de dormir de la Montse, uns productes de cosmètica, una samarreta i uns pantalons meus, un lector de dvd (que no funcionava) i algunes pelis en català, va intentar robar el radiocd però no va ser capaç de veure el botó extractor.

La seva imperícia només és igualable a la meva badada....mira que deixar la finestra en viatge i sense alarma volumètrica!!!. Fet balanç del robatori i al no haver-hi desperfectes físics decidim no posar denúncia per no perdre la tarda en alguna comissaria. I continuem viatge: propera parada, la platja!.


Miramar, platja de Vilanova de Gaia
Dins de l’extens municipi de Vila Nova de Gaia, ens dirigim a la costa, en concret a la Praia de Miramar. Allà estacionem l’autocaravana a la Rua Clemente Menéres dins d’un barri residencial, de cases i torretes aïllades, sota l’ombra d’uns plataners. I cap a la platja!!!. Tarda tranquil•la i relaxant.
Finalitzat el bany, tornem a l’autocaravana i ens dirigim a la recerca del lloc de pernocta: l’àrea d’autocaravanes habilitada a l’interior del Parque Biologico de Gaia. Arribem quasi tocades les 20:00, quan estan a punt de tancar, realitzem els tràmits pertinents en la recepció i un senyor molt amable ens acompanya a l’àrea: molta gespa, molta tranquil•litat i algun conill que passeja per la vora, per a sorpresa de Ferran i Sara.


Matí biològic al Parque

Avui dedicarem el matí a visitar el Parque Biologico de Gaia .Ens endinsarem en aquesta extensa instal•lació a cavall d’un parc zoològic, un museu etnogràfic, un museu paleontològic i un de biològic. En conjunt la visita resulta molt amena i vam trigar unes tres hores en visitar-lo a peu. Al llarg de diverses sendes senyalitzades, i a l’ombra, es pot accedir i visitar diversos ambients faunístics i vegetals, així com construccions rurals i agrícoles originals, i en diversos biorames mostren la fauna antiga i actual de diverses regions del planeta. Acabem la visita al restaurant on recuperem forces.


Guimaraes, bressol de Portugal
I abans de posar-nos els banyadors, farem una parada històrica en Guimarães. Deixem l’autocaravana estacionada al nord de la ciutat, a la rua de Ferreira de Castro, en un barri tranquil de cases residencials, i marxem cap el centre històric. Ens trobem una ciutat en ebullició: estan de festa grossa, fan les Gualterianas, unes celebracions que es remunten al s. XV. El ciutat vella, tota de roca granítica, està engalanada, molta gent prenent la fresca en les terrasses veient com l’organització acaba de muntar els escenaris (sempre dona gust paladejar un gelat a l’ombra mentre veus com altres treballen); alguna televisió treta al carrer acapara l’atenció de la gent, emeten els Europeus d’Atletisme de Barcelona; més enllà una desfilada de bandes d’acordionistes recorre els carrers. Al final hem dedicat menys de dues hores a passejar pel seu nucli històric amb la visita de l’igreja de Nossa Senhora da Oliveira inclosa. Acabada la visita, prenem rumb cap a l’Atlàntic.


...i Apulia, platja a peu de duna
Estacionem l’autocaravana al sud d’Apulia, a pocs metres de la platja, només una enorme duna ens separa. Agafem les passares de fusta que permeten remuntar la duna i accedir a l’aigua; i des de la cresta de la duna gaudim del paisatge. Poca gent, aigua més calenta que ahir i el sol afeblit per una boirina, però que no impedeix que passem la resta de la tarda de panxing.
Acabat el bany marxem cap a l’autocaravana i busquem un estacionament per pernoctar. El trobem dins dels primers carrers d’Apulia, barri tranquil, de carrers asfaltats i enllumenats, cases aïllades.


L’hospital de Viana do Castelo
Entrem a primera hora en Viana de Castelo, i estacionem l’autocaravana a prop del castell de São Tiago da Barra. Mentre Ferran i Sara esmorzen, Montse i jo ens acostem a la bugaderia pública, a rentar roba. Acabat el tema domèstic, donem pas al turístic. Visitarem el vaixell hospital Gil Eanes . Aquesta ciutat flotant va ser construïda a mitjans del segle passat per donar suport a la flota pesquera portuguesa d’alta mar, suport que no només era sanitari, també ajudava als pescadors en temes mecànics o de logística. Avui en dia, amb el vaixell atracat al moll, podeu visitar els seus menjadors, els seu camarots, el seu pont, els seus quiròfans, etc... i fer-vos una idea de la duresa de la vida d’aquells homes. La visita, atractiva per grans i petits, val la pena.I ara toca breu passeig pel nucli històric de Viana a la recerca d’un restaurant on reposar i gaudir de la cuina portuguesa (bacalhau, polvo, ... ) .
Tornem a l’autocaravana mandrosament, per carrers plens d’història i de pedra granítica.


i a nortada de la platja d’Ofir

I quin millor lloc per fer la digestió que la platja? I cap a Fão marxem, en concret a la seva Praia de Ofir. I trobem molt de trànsit i molta gent...es nota que és diumenge tarda i la gent aprofita les darreres hores del cap de setmana.
A pesar de la gentada aparquem fàcilment en un carrer d’accés a la platja. Trobem pocs banyistes, els quals es parapeten al darrera de paravents, barracas, i para-sols; i no m’estranya, avui reina a nortada , la tramuntana portuguesa que escombra tota la costa, avui amb molta força. La sorra impulsada pel vent, a vegades, sembla que et pessiga les cames, i naturalment no cal fer servir la tovallola per assecar-te, uns minuts dret i no et queda ni una gota sobre la pell. Només gaudeixen de la tarda els qui practiquen els esports de vent. Nosaltres no durem ni una hora a la platja, i una vegada retornats a l’autocaravana decidim dirigir-nos a l’àrea d’autocaravanes més propera, la de Lordelo.



Fent ruta...sense autocaravana
Arribem a Peso de Régua a mig matí. I avui prescindirem de l’autocaravana, per poder gaudir del dia que ens espera el millor és fer servir el vaixell. Perquè el nostre propòsit és recórrer el riu Douro per un dels paisatges que ha merescut la seva catalogació com a Patrimoni de la Humanitat. Per això agafarem un cruzeiro a Peso de Régua i des d’allà fer el trajecte fins Pinhão, on farem una curta visita a un celler, i tornada. Les sis hores del creuer les passem sobre coberta, prenent el sol, gaudint del paisatge, fent fotos, picotejant els aperitius que ens ofereixen o dinant al saló menjador, amb vistes al Douro, les quintas, les vinyes, etc... I sense oblidar el moment de salvar l’embassament mitjançant un sistema de rescloses, sota l’atenta mirada d’altres turistes que ens contemplen des de terra ferma; un moment impressionat ...i humit: les comportes quan s’aixequen provoquen una cortina d’aigua que escombra la coberta superior sota els crits de satisfacció de grans i petits, fa molta calor. Per cert, no oblideu posar càmares i mòbils a resguard.
Retornats a Régua, recollim l’autocaravana que hem estacionat a l’extrem occidental de Régua, i reprenem la ruta en direcció E, cap a el nostre lloc de pernocta: Vila Nova de Foz Côa.


Vila Nova de Foz Côa, any -20.000
Avui coneixerem la història de la humanitat fa uns 20.000 anys, quan la vall del riu Côa era una fèrtil zona de caça i els nostres avantpassats es dedicaven a gravar sobre les roques tota la fauna que veia i tenia a l’abast de les seves armes. I la millor manera de fer-ho és acostar-nos al seu moderníssim Museu do Côa que acabaven d’inaugurar dos o tres dies abans.
Ja de per si l’embolcall, és a dir, l’edifici i el paratge mereixen una visita, la seva moderna arquitectura i les vistes sobre l’aiguabarreig del Côa amb el Douro. I a l’interior, una didàctica instal•lació on, sala a sala, i amb l’ajuda de guies, coneixem el patrimoni prehistòric de la vall del Côa, els seus gravats o gravuras, la seva defensa pels habitants del territori i el seu contingut i valor, d’una riquesa cultural inigualable.


Matí de prehistòria, audiovisuals, tallers i cultura amb majúscules. Visita molt recomanable. També aprofitem per reservar , tres dies més tard, la nostra visita en viu i directe als afloraments dels gravats de la vall.







I Azibo, el retorn
I ara el nostre periple ens duu cap al nord, a la propera Torre de Moncorvo on disposen d’una excel•lent àrea per a autocaravanes. Dinem i ens adonem que només uns 50 km ens separem de la praia d’Azibo. És massa la temptació i cap allà ens dirigim. Tarda de relax i pernocta magnífica sota un cel estrellat. Traiem el planisferi i ens dediquem a identificar estrelles i constel•lacions, i de sobte un gran punt blanc, massa gran per ser un satèl•lit, solca el firmament amb una trajectòria rectilínia i amb velocitat constant... es tracta de la ISS, l’Estació Espacial Internacional ens sobrevola. Boa noite, bona nit.


Citânia de Briteiros, territori celta Avui tornarem cap a l’W. I després de perdre’ns una estona a l’alçada d’Amarante, per les obres, arribem al nostre destí al migdia, sota un sol radiant...i abrasador. Doncs, si a Catalunya tenim l’Empúries greco-romana, Portugal té la seva Citânia de Briteiros celta, ciutadella mil•lenària que ocupa un petit turó envoltat per la carretera EN 153. Avui visitarem aquest assentament celta que presenta una magnífic estat de conservació, amb els seus carrers, la seves cases residencials, el seu sistema de clavegueram, les seves muralles..... Fem la visita passejant, saltant d’ombra en ombra, pels seus carrers i construccions, on a les parades senyalitzades i amb l’ajuda del plànol-guia anem entenent de mica en mica la importància d’aquest lloc. Acabada la visita, dinem al lloc on hem estacionat l’autocaravana, a la porta del recinte, al pàrquing situat a peu de carretera, a l’ombra d’uns arbres.


Descobrint al descobridor de la Citânia
Abans de marxar cap a la praia , parada ràpida en Briteiros Salvador, al Solar da Ponte, palauet del descobridor i estudiós del jaciment, Dom Martins Sarmento de Guimarães, i on es fa una repàs a la seva vida i on s’exposen peces de la cultura celta trobats a la Citânia, com la seva majestuosa pedra formosa.

I la Platja, amb majúscules
Durant la nostra curta ruta en autocaravana cap a la costa arribem a veure 3 o 4 conats d’incendis forestals...una llàstima. Uns pocs quilòmetres al nord d’Esposende, agafem una trencall senyalitzat a l’esquerra que ens durà a la Praia Rio de Moinhos, en ple Parque Natural do Litoral Norte. El camí asfaltat ens deixa al costat d’un xiringuito tancat, en una esplanada de terra, on hi ha una autocaravana belga i una camper gallega.

I al darrera de la duna, trobem una desèrtica platja de sorra fina, escombrada pel vent, a nortada, i amb afloraments dispersos de roques. L’única companyia que tenim és la d’un parell d’ocells que picotegen la sorra humida, en busca de menjar. Paisatge increïble: cap a l’W una llum llampant; al N i al S , la platja escortada per la duna; i cap l’E el perfil de les serres properes, coronades pel fum dels incendis. Acabada la tarda, retornem a l’autocaravana i ens dirigim al lloc de pernocta, a Barcelos, que demà anem al mercat.


Els dijous, a Feira de Barcelos

Avui visitarem un dels mercats més antics de Portugal, el de Barcelos. I en cinc minuts a peu ens hi presentem al Campo da República, un parc urbà, amb una abundant ombra que aixopluga les parades i els visitants provinents de totes parts.



Al mercat podreu trobat de tot: des d’una destil•leria domèstica fins a delicada roba de llit, des de fruita fresca a animals vius, bastiments pel bestiar, orfebreria, artesania... i el conegut gall de Barcelos reproduït en tota mena d’objectes. Nosaltres comprem fruita, terrissa, embotits i algun formatge, algun record,... . Acabem el matí passejant pel nucli antic Barcelos, a la recerca d’un lloc on gaudir de la cuina portuguesa. I el trobem: vitela, bacalhau, cafès... tot molt bo. Tornem a l’autocaravana i dediquem la tarda a desplaçar-nos cap a l’interior, amb l’escorta, en la llunyania de més d’un incendi forestal. Paisatge sec, d’oliveres, alzines i ametllers, fins arribar al lloc de pernocta: Torre de Moncorvo. Acabem la tarda d’una manera molt relaxada: dutxes, lectures, jocs de cartes i contemplació de la posta de sol; a l’horitzó una columna de fum , cap a l’W, ens assenyala l’enèsim incendi. Sopar a l’exterior, a l’àrea de picnic. La nostra aventura portuguesa s’està acabant



Freixo de Numão, història i autocaravanisme.

Aquest matí ens acostarem a la història d’aquesta regió, i per això ens dirigirem a Freixo de Numão, a escassos 12 km de Vila Nova de Foz Côa, per visitar el Museu da Casa Grande, palau barroc del s.XVIII, on coneixerem la història del territori des d’èpoques prehistòriques fins els costums més recents de les seves gents; sense oblidar la seva herència llatina, com es pot apreciar a les restes romanes del pati posterior del palau.
I no podem abandonar Freixo de Numão sense visitar l’àrea d’autocaravanes que diuen és la degana de la península ibèrica, inaugurada en un llunyà any 2001. Acabem el matí tornant a Vila Nova de Foz Côa per acomiadar-nos, com cal, de la gastronomia portuguesa.


El Vale do Côa, a Castelo Melhor.
I tal com teníem previst i reservat, ens presentem a primera hora de la tarda a la Recepção del Parque Arqueologico Vale do Côa, de Castelo Melhor. D’allà, en reduïts grups de vuit persones, a bord d’un 4x4, ens endinsarem per la vall del riu Côa per conèixer i gaudir d’una de les joies del patrimoni cultural portuguès: les gravuras o gravats paleolítics de la Vall del Côa, els quals es troben repartits al llarg de 30 km per aquesta vall.


Per fer-se una idea, els afloraments, Patrimoni de la Humanitat, tenen una importància igualable a les pintures rupestres de l’Arc Mediterrani o de les coves de Lascaux i Altamira.

La visita guiada, en portuguès, resulta molt amena i didàctica al llarg de diversos afloraments on els nostres avantpassats es dedicaren a gravar la fauna que els envoltava. Visita molt recomanable...ah! i porteu molta aigua i gorra, la temperatura a l’estiu, al fons de la vall, fàcilment supera els 40ºC. De fet trobareu que la vall també l’anomenen en alguns llocs a canada do inferno.







Aquí acaba el nostre viatge en autocaravana pel nord de Portugal, la resta va ser un viatge cap a llevant, cap a Catalunya. Espero que el relat no us hagi avorrit.
I si voleu conèixer amb detall els llocs de pernocta, estacionament, etc..utilitzats durant aquests dies, t’invito a llegir l'última part d’aquest relat.


Marceliano Cardoso Romero
marcecrn@yahoo.es
Cornellà de Llobregat, novembre de 2010.